El punt de partida d’aquesta peça és el protagonisme absolut de la ràdio per al desenvolupament de la música contemporània, des dels laboratoris d’electrònica experimental —acollits en la majoria dels casos per diferents emissores de ràdio— fins a la ràdio art. Això no obstant, al mateix temps, la ràdio i tot el que s’hi associa quant a gravació, modificació i reproducció del so ha experimentat grans canvis que han deixat obsoletes algunes peces pioneres de l’electroacústica (que, amb tot just 60 anys, ja es consideren clàssics) i ha engendrat estils i gèneres (pensem, per exemple, en el rendiment de l’Auto-tune). En aquesta peça es treballa amb nou sintetitzadors històrics —l’orgue Hammond, el Minimoog i el Yamaha DX7— recreats històricament en forma de programari, que és el que empren els instrumentistes davant de l’ordinador i el teclat. D’aquesta manera, Enno Poppe busca certa estranyesa en la sonoritat, que se n’evidenciï, per dir-ho d’alguna manera, la falsedat. Com el mateix autor reconeix, no hi ha més retòrica en la peça que el mateix so, que es treballa des de cert fetitxisme postmodern, sense nostàlgia i des de la total disponibilitat dels mitjans.

Fundat l’any 1997, ensemble mosaik ha evolucionat fins a convertir-se en una formació particularment diversa i experimental en el camp de la música contemporània. Més enllà de les seves excepcionals habilitats instrumentals, mostren individualitat creativa i una alegria sense límits en l’experimentació. Al llarg d’anys d’estreta cooperació, han creat una entitat sonora de màxim nivell tant pel que fa a les competències artístiques com a l’obertura als conceptes més diversos de la música contemporània.

La cooperació estreta amb compositors emergents i la vinculació amb mitjans digitals són clau pel treball de l’ensemble en composició, interpretació i presentació. El conjunt prefereix un flux de treball igualitari entre tots els participants en un projecte. La transparència ajuda a concentrar i intensificar la creativitat. ensemble mosaik ha cooperat amb molts compositors al llarg dels anys, perfeccionant així el desenvolupament musical des de la mutualitat.

Un punt a destacar és la reflexió entorn a noves aproximacions a la performance, incloent-hi elements escènics i visuals, i l’assaig de nous formats de concert, il·luminant contextos compartits que connecten obres individuals, consoliden corrents actuals i sondegen noves perspectives. En col·laboració amb artistes d’altres àmbits i gèneres musicals, els seus concerts s’han convertit en dissenys experimentals.